La meva biografia es basa en observar, observar i observar.
Víctor Dolz va néixer a Begur, l’any 1945, en unes condicions lamentables, a la llum d’una espelma, en una nit de trons i llamps, a mans d’una comadrona vella, sorda i quasi cega.
“M’apassiona la pintura. També el cinema. M’emociono al reviure els moments d’infant en què anava a veure tota classe de pel·lícules (moltes d’adults) agafat de la mà dels meus avis. Amb ells vaig passar llargues temporades en el semàfor del cap de Begur, un lloc especial i solitari, en què les tempestes i vendavals semblaven cosa del diable. Era com estar en un altre món. Recordo aquells dies de fantasia com una història cabdal per a la vida posterior d’aquell nen que era jo.
Molt temps després, amb els pares, en una situació econòmica complicada per raons de treball, ens traslladàrem a Palafrugell. On vaig viure fins als onze anys.
De Palafrugell vaig passar a Montcada, per anar a l’escola de La Salle, on la meva facilitat per dibuixar va sorprendre el director que, molt generosament, m’oferí una beca per ingressar a La Massana.
Però el meu pare va dir que pintar era cosa de bohemis i es va negar a fer ús d’aquell premi (cosa que, passat els anys, li agraeixo, pel que, possiblement, hagués comportat de negatiu a la meva forma d’interpretar l’art. Arrel d’allò, em negaria a tornar dibuixar, o sigui, espiritualment em vaig auto-lesionar de la forma més cruel.
Ja en plena adolescència, matriculat en la Escola Tècnica Industrial, a Barcelona, residia en un pis petit, en el barri de Sant Andreu, amb els meus oncles, però en comptes d’assistir a les classes, preferia visionar les pel·lícules de la meva preferència en les
sales de cinema que em podia costejar.
El cinema és una passió que mai he pogut desenvolupar professionalment, únicament ho he fet, de forma experimental, en 8m/m, que juntament amb escriure narrativa curta, foren el meu sostenidor artístic a l’espera d’explotar com a pintor.
Després de l’estada a Barcelona, torno a Palafrugell per integrar-me en el negoci del meu pare. Allò fou caòtic, doncs començo a freqüentar timbes de pòquer (en el que vaig arribar a ésser un estimable jugador), fins que una nit en què havia aconseguit una petita fortuna, jo, “l’espavilat Víctor Dolz” vaig continuar a la mateixa partida hores i hores, fins que, mental i físicament esgotat, ho vaig perdre tot. Va ser quelcom demencial. Sortí, de matinada, derrotat d’aquell antre de destrucció. Analitzant amb profunditat el que havia passat, tragué la conclusió de què el millor era abandonar aquell estil de vida i agafar un rumb més en consonància amb les meves expectatives.
Afortunadament, l’anterior negació a pintar es comença a trencar quan visito la galeria de La Pedrera, on s’exposaven obres de Lucien Freud, Kitaj, Auchenbach, Francis Bacon.......els seus quadres impulsaren les ànsies de voler expressar pictòricament el que portava dins meu.
Aquest convenciment, aquesta necessitat, un dia, en un bar, mentre esperàvem amb la meva companya entrar en un cine, amb un retolador sobre paper, clarament vaig reflectir l’avorriment d’un home mentre es prenia una cervesa a la barra. La meva companya digué: Aquest dibuix és excepcional! Fou l’empenta final per començar a pintar compulsivament i treure el que portava latent, després de tant de temps frustrat per un jurament d’adolescència totalment estúpid”.
Víctor Dolz